| Ajuntaments Fallits |
 |
En un context d’increment històric del preu del lloguer, no són poques les famílies treballadores que es troben davant la circumstància sobrevinguda de no poder seguir pagant-lo. En molts casos aquesta situació deriva en els anomenats «desnonaments invisibles», aquells en què les persones es veuen obligades a marxar de la seva llar si troben un lloguer més assequible en un altre barri, municipi o comarca. La marxa no és voluntària, sinó forçada. La violentació de la vida de les llogateres s’expressa en mudances constants, canvis en l’escolarització dels més menuts, desplaçaments més llargper anar a la feina etc.
En altres ocasions, les circumstàncies que impossibiliten pagar el lloguer de la casa que s’habita tampoc permeten pagar-lo en un altre indret. Un no pot abandonar casa seva perquè no té alternativa. És aleshores quan els mecanismes coaccionadors dels que disposen els rendistes per poder seguir extraient guanys s’accentuen al màxim. A través de la judicatura i la policia es produeix l’expulsió violenta dels llogaters de casa seva.
La violència que pateixen les famílies de classe treballadora desnonades segueix perpetuant-se per part de la vessant suposadament «social» de l’Estat, la qual en teoria vetlla per pal·liar els efectes catastròfics de l’exclusió social que es segueix d’un model de societat i d’Estat abocats a protegir els guanys d’empresaris i rendistes. Precisament per la seva naturalesa de garant dels interessos de les classes dominants, falla estrepitosament a l’hora de defensar els interessos de la classe treballadora, saltant-se la seva pròpia Llei en nom de la mateixa Llei.
En el cas dels desnonaments, l’article 6 de la Llei 24/2015 (aprovada gràcies a la lluita del moviment per l’habitatge) és clara: «Les administracions públiques han de garantir en qualsevol cas el reallotjament adequat de les persones i unitats familiars en situació de risc d’exclusió residencial que estiguin en procés d’ésser desnonades de llur habitatge habitual, per a poder fer efectiu el desnonament
Com bé sabem al Sindicat, aquesta obligació és incomplerta sistemàticament per la Generalitat i les administracions locals de Granollers, Canovelles i Les Franqueses. Desnonament rere desnonament, veiem com l’administració pública funciona molt bé a l’hora d’efectuar els desnonaments, però falla estrepitosament a l’hora de protegir les vides de les persones desnonades.
Després del desnonament, els ajuntaments ofereixen una minsa estada d’una setmana en un hostal, pensió o alberg amb la possibilitat d’allargar-ho com a màxim una setmana més.En moltes ocasions, incompleixen la obligació de que el reallotjament es produeixi en el mateix municipi, agreujant el càstig de les famílies. Després d’aquesta minúscula ajuda, l’administració s’auto-anul·la i deixa a les famílies absolutament desemparades. L’excusa sempre és la mateixa: «la Taula d’Emergència està saturada». La situació és absurda: l’administració es renta les mans i culpa... a la mateixa administració!
Des del Sindicat volem denunciar l’engranatge sistemàtic i efectiu d’exclusió residencial que els governs del PSC i aliats han establert a Granollers, Canovelles i Les Franqueses, amb uns Serveis Socials que funcionen amb un dictamen clar: incomplir l’obligació de reallotjament.
Per aquesta raó, assenyalem directament als com a culpables: Alba Barnusell, Emilio Cordero i Juan Antonio Corchado. Culpables de posar l’administració al servei dels rendistes i no de les famílies treballadores. Culpables de l’exclusió residencial de la classe treballadora als seus municipis.
|